CARTES·CARTES DE COMIAT·CARTES PER A UN FUNERAL·DISCURS PER A UN FUNERAL·DISCURSOS

“Fem-ho per ell, fem-ho per nosaltres, que comenci la festa”

funeral
Foto Josh Calabrese. Unsplash.

 

Discurs de comiat per a un funeral:

Han passat ja sis mesos des que en Pere se’n va anar. Segurament, us ha semblat estrany que us hagi convidat a venir, perquè ja el vam acomiadar en el seu funeral. 

Aquell dia la tristor ens entelava; per primera vegada, no sentíem a prop la calidesa del nostre amic.   En aquella sala impersonal i regida per horaris, tot era gris i convidava al plor. La caixa tapada, suposadament amb el seu cos a dins, presidia el centre. Algú havia col·locat una foto seva damunt la tapa que ho feia tot molt més dramàtic.

El silenci aviat va quedar interromput per les paraules, ben entonades però buides, de la noia de la funerària amb qui vaig parlar cinc minuts el dia abans. Anava vestida amb un uniforme gris i parlava en nom de tots; ningú no se sentia amb prou forces per alçar la veu. I dic paraules buides, perquè tot i que va trobar les frases i les poesies adients, segurament repetides un munt de vegades en altres cerimònies idèntiques, no coneixia al nostre Pere, no l’havia mirat mai als ulls, no havia parlat mai amb ell ni l’havia estimat mai ni mai el trobaria a faltar tant com nosaltres. I la cançó que tant li agradava, i que el feia ballar com un boig en el menjador de casa i en totes les festes, fent-nos esclatar de riure; en aquella sala, va sonar fúnebre, descol·locada i postissa.

 

Han hagut de passar cent vuitanta dies amb les seves nits per adonar-me que et mereixes un altre comiat, Pere. Ja saps que fins fa molt poc no he tingut ni una mica d’esma de fer res. No trobava les forces per tornar a reunir-nos. Fa uns dies ho vaig veure clar: necessitava aplegar totes les persones que et van estimar en un paisatge com aquest, impregnat d’aquest preciós blau Mediterrani que adoraves, per fer allò que no vaig ser capaç de fer ni de pensar quan ens va deixar, quan vas marxar, Pere. 

 

La teva mort va ser tan sobtada que no em podia fer a la idea que ja no et tornaria a veure. De res servia marcar el teu número de telèfon ni enviar-te un WhatsApp; no em responies. Ja no et podia abraçar ni fer-te un petó, mai més no sentiria la teva veu parlant-me de tots els llocs que volies conèixer amb mi. Teníem tants plans a punt de fer realitat, tu i jo. El dolor era massa gran. La profunda tristor que sentia no em deixava el cap clar. 

 

Ara també continuo estant trista; de fet, crec que mai no deixaré de trobar-te a faltar com tampoc mai no deixaré d’estimar-te. Però ara hi ha una gran diferència: quan aconsegueixo que la tristor no ho inundi tot, sento que ets molt a prop meu, Pere. Com una llavor que es desplega, tot el que em vas donar i vam compartir, continua dins meu, s’arrela, es reforça, s’aferma, creix, es fa gran i em fa companyia, ara i sempre.

 

Sé, i podria posar la mà al foc, que en Pere és ara amb nosaltres. Que li agradaria que li dediquem un somriure, que ens donem les mans, que ens abracem i ballem plegats fins a la matinada, que intentem ser feliços avui, però sobretot la resta de la nostra vida.

Fem-ho per ell, fem-ho per nosaltres. 

 

Així doncs, que comenci la festa.

 

Escrito por Mayca Soto. Redactora de Palabras a la Carta.

Pots llegir més models de  #cartesdecomiat a la nostra web

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s